Josepin@s

A alguns ens agradaria saber quin és el criteri a l'hora de decidir quins camins s'asfalten i quins no, donada la febre asfaltadora que tot ho inunda en any electoral. Arriba a un punt, tot plegat, que sembla que ens asfaltaran els carreranys de cabres i tot.

Es dona el cas d'algunes vies, generalment poc transitades i immerses en la ruralia eivissenca, que de sobte veuran la seva superfície ennegrida per l'encrità.

Es veu que als nostres governants els sembla poc digne mantenir els camins com el que són: camins. Això sí, sense deixar de fer-lis un manteniment com cal: la neteja de voreres, retirada de pedres i altres obstacles, una aplanada i apiconada anual...

L'asfalt sembla tenir molts avantatges (aguanta pla més temps que la terra), però no ens enganyem: un camí asfaltat perd la seva condició de camí per convertir-se en una micro-carretera per la qual els cotxes circularan a una velocitat excessiva amb el perill que això comporta, donat que el traçat continua essent el d'un camí amb les corbes, bardes, revolts i (més o menys) l'amplària del camí original.

Molts dels camins no porten més que a les cases veïnes, o arriben a llocs on ja hi ha asfalt per anar-hi seguint una ruta diferent.

Els camins de terra que ens queden són els dominis de la gent que va en bicicleta, de qui va a peu, de qui ara i en tant es dona el gust d'aparcar les presses.

Per tot això creiem que s'hauria de fer un estudi previ de les necessitats reals, parlant també amb els veïns i tenint en compte que hi ha altres solucions abans d'asfaltar.